La Soledat

Tots coneixem persones que viuen soles, però això no els impedeix de relacionar-se, de disfrutar i compartir, ajudar als altres i si cal deixar-se ajudar.
N’hi ha, però, que pateixen extremadament aquesta soledat, ho viuen com una desgràcia, no gaudeixen del seu entorn. n’hi ha que estan acompanyats, s’he senten molts sols

L’estat de soledat pot ser buscat o desitjat per diferents motius:
Reflexió, estudis, o independència, llibertat dels seus actes. Però en general, tots tenim necessitem sentir-nos acompanyats.
La forma en cada persona viu la seva vellesa està estretament
relacionada en com ha viscut la vida. De la manera en que s’afronti, quan encara s’és relativament jove, ”el estar sol”
dependrà l’acceptació de les pèrdues, quan arribin.

Hi ha u gran nombre de dones que viuen soles.
Aquesta situació imposada per la mort o separació de la parella, i també per l’absència dels fills de la llar, fa trontollar a la dona tot el sentint de la vida dedicada amb cos i ànima a la seva família.

Els homes també pateixen la soledat en començar la jubilació troben a faltar els companys i actualment quan es queden amb paro relativament joves. Hi ha que cauen en una depressió.

Cal sortir d’un mateix, interessar-se per les petites coses de cada dia, i per les persones, buscar noves amistats, relacions, activitats, i també aprofundir dins d’un mateix. Sentir-se viu en el món en constant canvi.

Gaudir dels bons records., de les vivències passades i per descomptat del presents. Tot això ajuda a viure amb companyia

Avui en dia la vellesa s’ha allargat. Cada vegada tens més mancances, no et pots valer com u feies temps enrera, però si tens la sort de tenir el cap clar, pots buscar i suplir les limitacions amb altres recursos.
La gent gran som conscients de l’època que ens toca viure, l’hem d‘acceptar donant facilitats els del nostre costat
Molta gent gran quan al final te que anar a una residència és quant viu realment la soledat... Enyora la família. Anna

Sant Jordi

Com que escriure a vegades hem costa una mica, encara que han passat dies, volia comentar aquesta festa tan arrelada com es Sant Jordi.

Es un dia diferent, tot es festa i alegria, parades de roses i llibres no solament a la Rambla i els seus voltants, cada vegada més es va ampliant, al diferents barris de Barcelona parades de llibres i sobre tot Roses, escoles, instituts, casals, associació...

La Xarxa de Dones de 50 i més amb els dos grups de dones grans, que funcionen molt activament, amb edats des de 65 a 87 anys, cada any les animem a que escriguin algun poema o que busquin amb llibres poemes per llegir, les dones grans dels dos grup que tenim a la Xarxa han descobert que poden escriure un poema o fer un relat en prosa, tenim escrits que em anant recullin amb els anys, que nosaltres valorem molt.

La dona gran que a dedicat part de la seva vida a la família renunciant a ella mateixa per que els dels seus voltant, marit, fills, pares... estiguessin ben atesos i tinguessin les seves necessitats cobertes i el seus espai. Ara es el seu moment, han descoberts que poden realitzar moltes coses que mai havien pensat que les podrien fer ( entre aquestes dones estic jo mateixa) algun somni de joventut, que va quedar aturat, per diferents motius coses impensables.

També, tenim un taller de lectura, vam començar amb un grup, actualment ja som dos. potser el llegir algun llibre quant teníem un espai per nosaltres si que u havíem fet, però es quedava només amb això. Ara podem parlar dels personatges d’aprofundir amb l’argument de valorar els escrits que llegim es molt enriquidor...
Obert a tothom i a totes les edats, tenim un concurs literari, que celebrem el certament el mateix dia de Sant Jordi, Aquest any estat el IX Concurs Literari de Sant Jordi. La nostra Xarxa som dones gran, però, amb molta marxa.

Anna

Les dones grans sabem molt de les criis

Xerrada que vaig donar al “Grup de l’Amistat” de la Xarxa de Dones de 50 i més
El mes de març celebrem el mes de la dona treballadora.
Sempre aquest mes recordem fets que les dones han dut a terme i com la dona a tingut al llarg de l’historia un paper important encara que a vegades no estava reconegut la seva aportació. Avui la dona a deixat de ser invisible.
Cada dia ens aclaparen amb tantes noticies referent a la crisi, que he cregut oportú poder recordar i comentar amb vosaltres aquesta problemàtica. Nosaltres la gent gran al llarg dels anys em viscuts bastants crisis. Veníem d’una postguerra llarga, vam tenir que mirar molt com arribar a final de mes amb els ingressos a vegades molt just per cobrir les principals necessitats familiars, havíem de tirar endavant i sortir-se’ns com podíem.
No cal dir què vam aprendré a compra a termini i fins que no pagàvem una no compràvem un altre, (havíem de firmar un munt de lletres) Les dones sobre tot, que era les que dúiem l’economia havíem de fer miracles per arribar a final de mes.
Va ser molt dur... tan homes com dones no em volgut que els fills u tingesin com nosaltres o vàrem tenir. Els vam ensenyar que els diners s’havien de gastar amb mesura ( als fills els i deia que no em dolia mil pessetes ben gastades, però si una desaprofitada )
Van tenir sort. No teníem tants medis de comunicació on els anuncis ens invitaven a comprar amb unes facilitats increïbles quant anaves a un banc per demanar un crèdit si no teníem un bon avalador no et donaven el crèdit
De la nostra generació ençà, ara ja és la tercera o la quarta, tothom s’ha enlluernat amb tantes facilitats per gastar els diners.
Temps enrera no fa pas massa els bancs donaven tantes facilitats amb crèdits per compra pis, cotxe, vacances, que es podien pagar a llarg termini.
Per nosaltres la gent que hem viscut tantes crisis, ens ha servit per donar un valor al diner i mirar de gastar el que realment era o és necessari i actualment hi ha moltes persones amb una pensió molt minsa fa miracles per arribar a fi de mes i algunes encara mira d’ajudar als fills quant tenen problemes.
No volem que això sigui un model de vida com nosaltres em viscut, em renunciat a moltes coses per que vosaltres els més joves tinguéssiu un mon millor, però, si que no us deixeu enlluernar i caigueu en el parany de gastar el que no teniu.
Desitgem que d’ara endavant no pugin jugar amb les il·lusió de les persones, que sapigueu valorar el que de veritat és necessari i no crear unes expectatives que no es poden complir

Anna

Agraïment

Agaïment

Torno ha parlar del Nadal, encara que estem en el mes de febrer, però, aquest Nadal també estat molt especial, la meva salut és va veure molt malmesa.
Vàrem ser uns dies difícils, però al tenir al meu voltant els fills i nets i sentir-me tan estimada, va ser una ajuda per acceptar el que em passava.

Avui puc tornar escriure i expressar el meu agraïment per tota l’estimació i dedicació que he rebut, fills, nets, família, amics... Tot aquest entorn m’ha donat ànims i força per aquesta restricció i falta d’independència.

El meu agraïment al Hospital de Sant Pau on vaig estar ingressada, pavelló Sant Miquel, sala Sant Josep, metges, infermeres, auxiliars, tota l’atenció rebuda, sempre amb un somriure i paraules amables.

E perdut la visió del ull esquerra, ara tinc que acostumar-me amb unes distancies noves, però com d’ara endavant és el que hi ha no em vull acoquinar, i accepto la nova limitació( ja en tinc d’altres)
Les persones grans que vivim soles, no ens podem acovardí hem de mira la manera d’anar suplint les mancances, hem de fer servir el nostre ingeni i si el nostre cap ens u permet

Vull continuar col·laborant amb diferents activitats sempre què les meves capacitats u permetin.
Quant a la nit em quedava sola a la habitació del hospital donava gràcies, per tot el amor què rebia i només amb venia al pensament unes frases què diu

“La mesura de l’amor és estimar sens mesura”

Anna

Nadal

Desembre, es un mes important, molta lluminària als carrers, fira de Santa Llúcia pessebres, arbres, Papa Noel... Dies de compres, preparant les festes de Nadal.

Hi ha persones que diuen que voldrien que aquestes festes no arribessin, que no els hi agraden u entenc són uns dies que desperten molts sentiments, ens han deixat persones molts estimades i es fa molt feixuc tenir que celebrar el dinar de Nadal.

Fa molts anys per aquestes dates sens va morir un fill, el dolor, la tristesa i el buit que ens va deixar una persona tan estimada va ser molt dur, teníem dos nois i una nena molt petita.
S’apropava el mes de desembre, que faríem, el meu marit i jo van parlar molt vam plorar també molt, com feien amb aquestes festes. Faríem el pessebre?
Faríem el dinar de Nadal? Vindrien els Reis? Ens va costa molt arribar al que vàrem decidir, vam voler que aquestes dates encara que fos un esforç massa gran l’havíem de fer, si el primer any no u feien no el podríem fer mai més.
No cal dir com va ser aquells dies tan els fills com nosaltres vàrem tenir que fer un esforç molt gran.
Ara ja visc sola, però aquestes festes les continuem celebrant perquè el poder gaudir dels fills, nets, família, amics ja es una festa , donant gràcies a Déu per els que i som i també per els que ja ans han deixat, en els nostres cors sempre estant present, agraint tots els anys que em gaudit de la seva companyia.

Desitjo Pau i Joia per a tots

Radio 4

Ja sortim a entena els dissabtes. El Consell de Assessor de la Gent Gran de Barcelona, des de mitjans de setembre esta presents a l’antena de Radio 4. els dissabtes de 16/00 a 17/00 h, fan un programa on es parla de diferents temàtiques de la gent gran.El grup de comunicació: dona a conèixer els acords de la II Convenció de les Veus de la Gent Gran de Barcelona,L’aportació del GAGG i dels Consells de Districte, visualitzar el programa de participació en diferents grups de treball, serveis socials, dependència, maltractaments, famílies salut, habitatges, tecnologia, memòria històrica....i molts més.Fa molt de temps què demanàvem estar presents en els medis de comunicació, perquè es conegués la tasca què s’està fent i es fa.La gent gran som ciutadans actius, volem un envelliment actiu, estar en el dissenys, i avaluació dels projectes,Radio 4 Cada dissabte de 16 a 17 hores

Anna

Una mirada a la immigració...

Ens trobem davant d’uns reptes que afecten la nostra la nostra societat: La immigració. Nosaltres ens consideràvem persones no racistes quan estava tan lluny, però ara que ja són aquí... Volem dissimular el nostre rebuig i molts dels comentaris són: “ Si jo no dic que no vinguin , però... Vénen a treure el treball de les persones d’aquest país... A ells els i donen recursos i nosaltres què... Si no i posen mesures ens envairan...” Els mirem amb desconfiança perquè a vegades les notícies que rebem són d’alguna malifeta i ens costa mirar-los com a persones que tenen el ret de viure com a ésser humans. No vull generalitzar; hi ha moltes persones i entitats que els ajuden quan els coneixen i saben de les seves vides i mancances, i perquè han vingut exposant la seva vida amb pasteres o camions amuntegats com bestioles. Vénen fugint de la misèria dels seus països d’origen. Tinc el do de pensar. No sempre encerto. Però aquest tema m`ha fet reflexionar i plantejar-me; de quants punts d’Espanya som els 6.000.000 o més de catalans? Els pares o avis, d’on son? Andalusia, Gallecs Extremadura, Castella, Múrcia, etc., Com van acollits? Van viure també el rebuig? Avui som la tercera o la quarta generació d’aquells emigrants que hem fet créixer Catalunya i que estimem la nostra terra.Però, també és cert que, hi ha persones que, vivint a Catalunya, no accepten ni la terra on viuen ni la nostra cultura . Si volem una societat més justa i solidària, els polítics i governants són els que tenen l’obligació de resoldre la seva legalització i vigilar aquest empresaris que els exploten. Nosaltres fem l’esforç per acceptar els nous ciutadans; no vénen a treure res. Al contrari, fan feines que ningú vol fer. Crec que és una tasca que l’hem de fer entre tots. S’han de plantejar i elaborar estratègies per afrontar els nous models de ciutadans. Ajudem als nouvinguts a conèixer i acceptar el país on es troben. Ha de ser possible una bona convivència entre diferents cultures. L’emigració no a de ser motiu de marginació. El principi de la dignitat humana s’ha de defensar en totes les situacions. L’aprenentatge d’acceptació s’ha d’iniciar a l’escola i família.Aquest escrit és va publicar al diari “Dones de Sant Martí” el març del 2002.

Anna