Estat visitant la mostra del metro, Estació de la Universitat (l2) “Refugi” hi havia gent de totes les edats, molta gent gran, entre nosaltres recordàvem aquells anys què ens van tocar viure, com és de cruel una guerra civil, el enfrontament de germans què estaven separats uns a la banda dels que van iniciar la guerra, els altres a la banda Republicana aquell dia del 16 al 18 de març no vam tenir descans va ser continuat els milers de bombes què van llançar sobre nostre. Jo recordo haver sentir dir al més grans que cada quatre hores venien els avions a deixar anar les bombes.
M’ha emocionat tots els records que aquesta visita m’han produït. El udolar dels gossos abans que escoltéssim les sirenes ,els serè i vigilants( que de nit eren els que ens obrien el portal de casa ) feien sonar els xiulets, avui quant escolto un xiulet tocat amb insistència amb em fa sentir malament, també la sirenes de bombers i ambulància
( jo tenia 9 anys i segurament en el meu inconscient, el record d’aquests so està present.

La mare patia molt per donar-nos menjar. Com altres dones es passava la nit fen cua al Mercat de Santa Caterina. Encara que vinguessin a bombardejar, no es movia ni una del lloc, per tal de no perdre la tanda.

D’aquestes dones que treballaven a la reraguarda de la història no se’n parla, però van ser unes persones molts fortes, unes heroïnes que lluitaven fins el darrer alè per a la subsistència de les família. La mare i d’altres dones, anaven allà on fos per obtenir aliments. Si sabien d’un poble proper on algun pagès es hi podria vendre una mica de menjar, s’hi arribaven caminant durant hores per la via del tren, perquè no en coneixien el camí. S’hi havia de deixar de menjar elles per alimentar-nos a nosaltres, així ho feien.

Un record molt especial per totes aquelles dones.