martes, 18 de marzo de 2008

Estat visitant la mostra del metro, Estació de la Universitat (l2) “Refugi” hi havia gent de totes les edats, molta gent gran, entre nosaltres recordàvem aquells anys què ens van tocar viure, com és de cruel una guerra civil, el enfrontament de germans què estaven separats uns a la banda dels que van iniciar la guerra, els altres a la banda Republicana aquell dia del 16 al 18 de març no vam tenir descans va ser continuat els milers de bombes què van llançar sobre nostre. Jo recordo haver sentir dir al més grans que cada quatre hores venien els avions a deixar anar les bombes.
M’ha emocionat tots els records que aquesta visita m’han produït. El udolar dels gossos abans que escoltéssim les sirenes ,els serè i vigilants( que de nit eren els que ens obrien el portal de casa ) feien sonar els xiulets, avui quant escolto un xiulet tocat amb insistència amb em fa sentir malament, també la sirenes de bombers i ambulància
( jo tenia 9 anys i segurament en el meu inconscient, el record d’aquests so està present.

La mare patia molt per donar-nos menjar. Com altres dones es passava la nit fen cua al Mercat de Santa Caterina. Encara que vinguessin a bombardejar, no es movia ni una del lloc, per tal de no perdre la tanda.

D’aquestes dones que treballaven a la reraguarda de la història no se’n parla, però van ser unes persones molts fortes, unes heroïnes que lluitaven fins el darrer alè per a la subsistència de les família. La mare i d’altres dones, anaven allà on fos per obtenir aliments. Si sabien d’un poble proper on algun pagès es hi podria vendre una mica de menjar, s’hi arribaven caminant durant hores per la via del tren, perquè no en coneixien el camí. S’hi havia de deixar de menjar elles per alimentar-nos a nosaltres, així ho feien.

Un record molt especial per totes aquelles dones.

sábado, 1 de marzo de 2008

El pacte del temps

La conciliació entre la vida personal i la vida laboral, ésactualment una preocupació, perquè per podere solucionar-lo a d'haver un canvi molt important, amb tots els àmbits.

El pacte del temps no sols afecta només a les dones si no a totes aquelles persones del seu voltant, com poden ser avies i també algunes vegades als avis, perquè tenen que substituir moltes vegades, aquesta mancadel temps laboral amb la vida familiar. Crec que els que surtenb més perjudicats son els fills, al mati els jadins d'infancia obren ven d'hora per poder deixar la mainada, l'hora de recollir dependrà dels horars de la mare o el pare o si tenen avis o cangurs.

Què fem amb aquest nens? Quantes hores tene per estar a cas seva? Quantes poden gaudir de la companyia familiar? Quina necessitat i com enyoren la presencia de la mare o el pare.

Quant comença la primària, han de tenir les seves hores ocupades amb , natació, musica, futbol, ballet, bàsquet...

I no parlem quant ja son ja més grans, com es considera que son més responsables, ja poden dinar sols, també es distreuen amb els ordinadors i i amb jocs què la majoria de vegades no son adients per la seva edat i perilloses per la seva formació.

Tot això ès prou angoixant per les dones que volen tenir una vida personal i laboral, perquè ecònomicament o necessiten o bè perquè han de pujar elles soles als fills o per què volen tenir una indepèdencia com a persones, les dones fa molt de temps què lluiten per tenir un lloc a la societat, per deixar de ser invisibles, per no ser sempre elles les què han de renunciar a tenir un temps personal i dedicar-se més als fills.

Crec què és un compromis molt important què la societat a de assumir, empresaris, polítics i també la parella assolint un acord per les distribucions dels horaris i poder dedicar-se més als fills.