Nadal

Desembre, es un mes important, molta lluminària als carrers, fira de Santa Llúcia pessebres, arbres, Papa Noel... Dies de compres, preparant les festes de Nadal.

Hi ha persones que diuen que voldrien que aquestes festes no arribessin, que no els hi agraden u entenc són uns dies que desperten molts sentiments, ens han deixat persones molts estimades i es fa molt feixuc tenir que celebrar el dinar de Nadal.

Fa molts anys per aquestes dates sens va morir un fill, el dolor, la tristesa i el buit que ens va deixar una persona tan estimada va ser molt dur, teníem dos nois i una nena molt petita.
S’apropava el mes de desembre, que faríem, el meu marit i jo van parlar molt vam plorar també molt, com feien amb aquestes festes. Faríem el pessebre?
Faríem el dinar de Nadal? Vindrien els Reis? Ens va costa molt arribar al que vàrem decidir, vam voler que aquestes dates encara que fos un esforç massa gran l’havíem de fer, si el primer any no u feien no el podríem fer mai més.
No cal dir com va ser aquells dies tan els fills com nosaltres vàrem tenir que fer un esforç molt gran.
Ara ja visc sola, però aquestes festes les continuem celebrant perquè el poder gaudir dels fills, nets, família, amics ja es una festa , donant gràcies a Déu per els que i som i també per els que ja ans han deixat, en els nostres cors sempre estant present, agraint tots els anys que em gaudit de la seva companyia.

Desitjo Pau i Joia per a tots

Radio 4

Ja sortim a entena els dissabtes. El Consell de Assessor de la Gent Gran de Barcelona, des de mitjans de setembre esta presents a l’antena de Radio 4. els dissabtes de 16/00 a 17/00 h, fan un programa on es parla de diferents temàtiques de la gent gran.El grup de comunicació: dona a conèixer els acords de la II Convenció de les Veus de la Gent Gran de Barcelona,L’aportació del GAGG i dels Consells de Districte, visualitzar el programa de participació en diferents grups de treball, serveis socials, dependència, maltractaments, famílies salut, habitatges, tecnologia, memòria històrica....i molts més.Fa molt de temps què demanàvem estar presents en els medis de comunicació, perquè es conegués la tasca què s’està fent i es fa.La gent gran som ciutadans actius, volem un envelliment actiu, estar en el dissenys, i avaluació dels projectes,Radio 4 Cada dissabte de 16 a 17 hores

Anna

Una mirada a la immigració...

Ens trobem davant d’uns reptes que afecten la nostra la nostra societat: La immigració. Nosaltres ens consideràvem persones no racistes quan estava tan lluny, però ara que ja són aquí... Volem dissimular el nostre rebuig i molts dels comentaris són: “ Si jo no dic que no vinguin , però... Vénen a treure el treball de les persones d’aquest país... A ells els i donen recursos i nosaltres què... Si no i posen mesures ens envairan...” Els mirem amb desconfiança perquè a vegades les notícies que rebem són d’alguna malifeta i ens costa mirar-los com a persones que tenen el ret de viure com a ésser humans. No vull generalitzar; hi ha moltes persones i entitats que els ajuden quan els coneixen i saben de les seves vides i mancances, i perquè han vingut exposant la seva vida amb pasteres o camions amuntegats com bestioles. Vénen fugint de la misèria dels seus països d’origen. Tinc el do de pensar. No sempre encerto. Però aquest tema m`ha fet reflexionar i plantejar-me; de quants punts d’Espanya som els 6.000.000 o més de catalans? Els pares o avis, d’on son? Andalusia, Gallecs Extremadura, Castella, Múrcia, etc., Com van acollits? Van viure també el rebuig? Avui som la tercera o la quarta generació d’aquells emigrants que hem fet créixer Catalunya i que estimem la nostra terra.Però, també és cert que, hi ha persones que, vivint a Catalunya, no accepten ni la terra on viuen ni la nostra cultura . Si volem una societat més justa i solidària, els polítics i governants són els que tenen l’obligació de resoldre la seva legalització i vigilar aquest empresaris que els exploten. Nosaltres fem l’esforç per acceptar els nous ciutadans; no vénen a treure res. Al contrari, fan feines que ningú vol fer. Crec que és una tasca que l’hem de fer entre tots. S’han de plantejar i elaborar estratègies per afrontar els nous models de ciutadans. Ajudem als nouvinguts a conèixer i acceptar el país on es troben. Ha de ser possible una bona convivència entre diferents cultures. L’emigració no a de ser motiu de marginació. El principi de la dignitat humana s’ha de defensar en totes les situacions. L’aprenentatge d’acceptació s’ha d’iniciar a l’escola i família.Aquest escrit és va publicar al diari “Dones de Sant Martí” el març del 2002.

Anna

Plenari del Consell de la Gent Gran de Barcelona

Com sempre vaig amb retard a entrar al meu bloc, però els finals de curs anem molt atapeïts de feina; reunions, berenars...

El dia 27 de maig de 2008 a les 19,00h en el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona es va celebrar el plenari del Consell Assessor de la Gent Gran.
El motiu era la Constitució del nou plenari del Consell ampliat El Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona és l’òrgan consultiu i de participació de l’Ajuntament de Barcelona, referent a les polítiques de millora de benestar i qualitat de vida d’aquests sector.

El primer Consell de la Gent Gran, va ser aprovat per Decret d’Alcaldia el 1 de juny del 1990.

A partir de diferents revisions i amb acords presos en diferents congressos de gent gran i amb les darreres Convencions de les Veus de la Gent Gran de Barcelona és va fer una proposta de millora i ampliació del Consell amb nous membres (pendent d’aprovació)

Com ha membre durant 8 anys representant la Comissió/Consell de la Gent Gran del Districte de Sant Martí, ha estat una experiència molt positiva, el poder participar i valorar les perspectives de les polítiques de la nostra ciutat per a la gent gran i de retruc pel total de la ciutadania. Moltes vegades quant la gent que t'envolta la notes desanimada i et fa saber les seves queixes perquè allò que necessita no pot tenir-lo, has de dir què és veritat, que encara falten recursos, per poder fer-los afectius amb l’agilitat que els demandats ho necessiten, això em fa mirar enrere i fer un balanç de totes les coses que s'han guanyat i millorat, que val la pena totes les hores que cada membre del consell hem dedicat als grups de treball, i reunions on les nostres opinions referents als aspectes de benestar social, econòmic i cultural, son escoltades i valorades.

Amb aquest nou consell quant (sigui aprovat ) la meva participació serà a títol personal com a membre de la permanent. Nosaltres la gent gran venim d'una època què va ser difícil per tirar endavant, amb moltes mancances culturals, econòmiques i de llibertat, aquestes vivències i experiències que cada u ha viscut amb circumstàncies diferents. La nostra visió de la realitat que ara ens toca viure, encara què és diferent, ens dona la oportunitat de participar i que les nostres propostes siguin escoltades i quant més entitats i grups estiguem presents amb grups de treball.

En els grups de dones que tenim a la Xarxa de Dones, quant parlem de mancances, també parlem del que tenim i ens adonem que si que hem millorat amb moltes coses, i que som ciutadanes de drets i deures i que hem de continuar fen sentir les nostres veus.

Normalment les persones parlem més de les coses negatives i no sabem valorar les positives hem de fer un esforç i no caure en el desànim i més ara amb què és presenta una realitat bastant crua

Anna

Barcelona 28 juliol 2008

La nostra Associació

Xarxa de Dones de 50 i més
La Xarxa de Dones de 50 i més, és constitueix com associació l’any 1996 a Barcelona, arrel de les Jornades Europees de ones Grans Celebrades a An Grianan (Irlanda) en les quals es van prendre acords de constituir Xarxes de Dones Grans a ’Europa, com a objectiu de desenvolupar polítiques i canvis a tots els nivells, tant per la investigació, la discussió i el saber de les dones grans.

Però l’equip de dones que decideix constituir formalment la Xarxa, te una llarga història al darrera seu, de treballs ens grups informals. A l’any 1985 a la parròquia de Sant Lluís Gonzaga del Barri de Sant Martí, inicien tot un treball de voluntariat amb Gent Gran. Mes tard i a través d’ Escola de Vida es crean els grups de l’amistat. Es definien ja en aquells moments com a grups laics, dedicats a treballar pel creixement personal i potenciar les relacions humanes

Què volem?
Fer una escala de valors del seus problemes
Promoure l’intercanvi de coneixements i habilitats de les dones grans.
Reconèixer els nostres drets, defensar el dret a la formació a la cultura.
Lluitar contra els estereotips de les dones grans, per raons de gènere i edat.
El reconeixement de que l’edat forma part d’un cicle vital de les persones, recuperar coneixements adquirits al llargs dels anys donant-li valor històric

Grups de l’Amistat

· Parròquia de Sant Lluís Gonzaga ( 21 anys en actiu)
Casal Joan Casanelles ( 13 anys)

Què fem:
Tertúlies, debats, participem en campanyes, cine Fòrum, temes de salut, taller de memòria, risoterapia....
Activitats
Concurs Literari Sant Jordi, enguany hem dut a terme el VIII.
Em començat un Saló de Lectures,
Treballem amb projectes de gent gran
Estem amb el Consell Assessor de la Gent Gran,
Consell de Dones de Barcelona ...

La nostra adreça es
Plaça Joan Casanelles, s/n (Casal)
Districte de Sant Martí

Anna

Recuperant la memoria

Em van invitar, junt amb d'altres persones, a participar en en el "Archivo de la Eperiencia". Va ser interessant, i al mateix temps una mica nova: càmeres de televisió, fotrògafs, bastants micròfons d'algunes emissores de radio...

Els records del temps passat hi ha persones qe no els agrada perquè no volen amb coses desagradables o que els han fet patir. Si què és veritat que moltes vegades son records tristos i de patiment. També algunes persones diuen que només es parla de la banda republicana, és veritat,però durant molts anys només hem sabut un aversió.
Jo penso que els passat ens marca el futur si volem aprofitar les experències viscudes.
Per a mi, el recordar la guerra que que vàrem patir amb la visió de de la persona adulta que soc ara, m'ajuda a analitzar-la amb imparcialitat.
Se que es van cometre barbaritats i morts injustes per els dos bàndols, que una guerra, dona opurtunitats,a aquelles persones que, tenint enveja o odis guardats en el seu interior, poden fer servir la seva revenja, denunciant i acusant perquè tot l'odi que han guardat en el seu interior trobi la manera de fer la seva venjança.
Però, això no treu importància a totes les morts durant la guerra i la postguerra, tot el que ens va tocar patir, la manca d'aliments, fins l'any 1952 no és van retirar les cartilles per a recollir, a base de cupons, pa, oli, llegums... La repressió, amb molts sentits, i la llibertat d'expressió per parlar la nostra llengua.

Quant vam tornar a l'escola, els nostres estudis en catala els várem tenir que oblidar radicalment, d'un dia per l'altre tot va ser amb castellà, i per a mi personalment, adaptar tot el que havia après en una llengua i passar-ho a una altra, va ser molt fort.

Anna

Estat visitant la mostra del metro, Estació de la Universitat (l2) “Refugi” hi havia gent de totes les edats, molta gent gran, entre nosaltres recordàvem aquells anys què ens van tocar viure, com és de cruel una guerra civil, el enfrontament de germans què estaven separats uns a la banda dels que van iniciar la guerra, els altres a la banda Republicana aquell dia del 16 al 18 de març no vam tenir descans va ser continuat els milers de bombes què van llançar sobre nostre. Jo recordo haver sentir dir al més grans que cada quatre hores venien els avions a deixar anar les bombes.
M’ha emocionat tots els records que aquesta visita m’han produït. El udolar dels gossos abans que escoltéssim les sirenes ,els serè i vigilants( que de nit eren els que ens obrien el portal de casa ) feien sonar els xiulets, avui quant escolto un xiulet tocat amb insistència amb em fa sentir malament, també la sirenes de bombers i ambulància
( jo tenia 9 anys i segurament en el meu inconscient, el record d’aquests so està present.

La mare patia molt per donar-nos menjar. Com altres dones es passava la nit fen cua al Mercat de Santa Caterina. Encara que vinguessin a bombardejar, no es movia ni una del lloc, per tal de no perdre la tanda.

D’aquestes dones que treballaven a la reraguarda de la història no se’n parla, però van ser unes persones molts fortes, unes heroïnes que lluitaven fins el darrer alè per a la subsistència de les família. La mare i d’altres dones, anaven allà on fos per obtenir aliments. Si sabien d’un poble proper on algun pagès es hi podria vendre una mica de menjar, s’hi arribaven caminant durant hores per la via del tren, perquè no en coneixien el camí. S’hi havia de deixar de menjar elles per alimentar-nos a nosaltres, així ho feien.

Un record molt especial per totes aquelles dones.

El pacte del temps

La conciliació entre la vida personal i la vida laboral, ésactualment una preocupació, perquè per podere solucionar-lo a d'haver un canvi molt important, amb tots els àmbits.

El pacte del temps no sols afecta només a les dones si no a totes aquelles persones del seu voltant, com poden ser avies i també algunes vegades als avis, perquè tenen que substituir moltes vegades, aquesta mancadel temps laboral amb la vida familiar. Crec que els que surtenb més perjudicats son els fills, al mati els jadins d'infancia obren ven d'hora per poder deixar la mainada, l'hora de recollir dependrà dels horars de la mare o el pare o si tenen avis o cangurs.

Què fem amb aquest nens? Quantes hores tene per estar a cas seva? Quantes poden gaudir de la companyia familiar? Quina necessitat i com enyoren la presencia de la mare o el pare.

Quant comença la primària, han de tenir les seves hores ocupades amb , natació, musica, futbol, ballet, bàsquet...

I no parlem quant ja son ja més grans, com es considera que son més responsables, ja poden dinar sols, també es distreuen amb els ordinadors i i amb jocs què la majoria de vegades no son adients per la seva edat i perilloses per la seva formació.

Tot això ès prou angoixant per les dones que volen tenir una vida personal i laboral, perquè ecònomicament o necessiten o bè perquè han de pujar elles soles als fills o per què volen tenir una indepèdencia com a persones, les dones fa molt de temps què lluiten per tenir un lloc a la societat, per deixar de ser invisibles, per no ser sempre elles les què han de renunciar a tenir un temps personal i dedicar-se més als fills.

Crec què és un compromis molt important què la societat a de assumir, empresaris, polítics i també la parella assolint un acord per les distribucions dels horaris i poder dedicar-se més als fills.

Recupera la memoria

Recuperar la memòria del temps passat

Hem parlat amb un grup de dones més joves de la vida quotidiana, com organitzàvem el nostre temps,
Més o menys la vida de la dona sempre estat treballar molt, tan dintre com fora de casa,
Si que hi ha dones què han dedicat la seva vida a la llar i la família, però, la majoria si podíem ajudàvem a l’economia familiar treballant fora de casa o a la mateixa llar fent diferent tasques com cusin o altres feines on es poguéssim guanyar un diners

Ens els anys 1950 encara teníem tarja de racionament per adquirí els aliments més bàsics, com, pa, oli, llegums... Quant desprès de festejar uns anys decidies formar una família no podies llogar un pis per poder començar una vida sola amb la parella, o et quedaves a casa dels pares o dels sogres, o llogar una habitació amb dret a cuina.
La feina de la llar era tan diferent d’ara, es fregava el terra de genolls, rentar a ma al safareig públic o un que normalment estava a la cuina, les neveres eren de gel, i segons l’economia de la família només es comprava el diumenge, l’aigua per que fos fresca havies d’anar a la font, per cuinar amb moltes cases encara es cuinava amb carbó, no hi havia envasos tot era comprat a pes, els habitacles majoritàriament no hi havia ascensor, gastaves molta energia caminant, netejant, els medis de transport no estaven a tan a l’abast... Ja veieu la nostra vida quotidiana era molt feixuga
Els homes havien de treballar molt fent hores extres per augmentar els ingressos per tirar la família endavant
La dona era la responsable de que tot funciones a dintre i fora de casa.
Nosaltres aquestes dones que avui ja som velles, vàrem renunciar a molts drets nostres perquè els del voltant, marits, fills, avis, tinguessin el seu lloc a la família i a la societat, tan homes com dones, fèiem de tot, cosidores, cuineres, infermeres, economistes(per poder arribar al final de mes)
Volíem que els nostres fills tinguessin uns estudis i un benestar que nosaltres per culpa d’una guerra injusta no vàrem tenir. Una de la meva tasca com a mare va ser que els nostres fills col·laboressin a la llar, els i feia un llistat i cadascú tenia una tasca que fer i era rotativa cada setmana, perquè teníem una responsabilitat com a membres de la família, ( avui comparteixen la feina de la llar amb les seves parelles).

L’actualitat d‘avui es diferent, la dona esta introduint noves formes a la seva vida, vol ser visible tenint activitat socials i públiques, això suposa un canvi a la societat, a la família, hi ha la vida quotidiana, es cert que hi han medis que les dones grans no teníem.
Amb aquesta conversa que em tingut els i fet una reflexió, no pas un consell, es molt important aquest canvi que esteu introduïen en la vida quotidiana i principalment a l’entorn domèstic, demaneu l’aportació de la família, marit o company, fills/es...perquè sinó la dona continua sent la que carrega amb tota la responsabilitat.

Les dones grans hem tingut una part molt important amb aquesta societat d’avui.
Hem lluitat perquè vosaltres homes i dones tinguéssiu uns estudis, una igualtat de condicions, un independència, que nosaltres no vàrem tenir, el nostre desig seria veure
tenen la mateixa igualtat de condicios

Anna